Un bitllet a l’estació

No em negarà ningú que no t’agafa una emoció especial quan vas parlant pel mòbil amb una bona amiga per l’estació de Plaça Catalunya mentre t’està fent una proposició gairebé deshonesta al mateix temps que et vas fent a la idea que hauràs de passar aquella calor fastigosa del soterrani barceloní i, anant capcot, seguint una melodia que et va sortint del cap al ritme dels peus de la rossa made in Ikea que va al davant teu, et topes, et trobes, et meravelles i t’enamores d’un preciós bitllet de 20€ doblegat gairebé perfectament pel mig amb signes d’haver sigut trepitjat per terribles sers que potser per problemes de torticoli o aires de superioritat van amb la mirada massa per damunt de la resta de la societat sense problemes al coll no s’han adonat de la seva existència allà, abaix, al terra. T’ajups, l’agafes i toques a veure si és de veritat o no. Ho és. T’aixeques i mires a la gent del teu voltant. Alguns ni s’han adonat de la teva presència allà, però molts han vist la experiència que acabes de viure. Els mires als ulls i veus que els fas ràbia, que et tenen una gran enveja. “Que no hi hagi cap malparit que me’ls vulgui prendre ara”, penses i te’ls guardes ràpidament. “Estem en crisi”, t’ha dit la mare. Li dius a l’amiga que tens al telèfon i et respon “mira, compra’m alguna cosa!” i tu vas i li respons “i una merda!”. Qui sap, potser li cau alguna cosa, que fa temps que reclama.

M’hauria agradat veure-li la cara a la persona que ha perdut el bitllet a l’adonar-se’n. Espero que no el necessiti per passar la crisi. O, amb una mica de sort li passa com a mi i no te una mare que li digui: “Però és que tu no saps a l’any que vius!?” i tot arreglat.

De vegades, la Renfe, també dóna alegries.

~ per ferranbdn a Dijous, 4 Setembre 2008.