“The path of the righteous man is beset on all sides by the inequities of the selfish and the tyranny of evil men. Blessed is he who, in the name of charity and good will, shepherds the weak through the valley of the darkness. For he is truly his brother’s keeper and the finder of lost children. And I will strike down upon thee with great vengeance and furious anger those who attempt to poison and destroy my brothers. And you will know I am the Lord when I lay my vengeance upon you.”
Samuel L. Jackson a Pulp Fiction
El camí de l’ home recte està per tot arreu rodejat per les injustícies dels egoístes i la tirania dels homes dolents. Beneït sia aquell pastor que en nom de la caritat i de la bona voluntat tregui als dèbils de la vall de la foscor perque és l’autèntic guardià del seu germà i el descobridor dels nens perduts. I us asseguro que vindré a castigar amb gran revenja i furiosa còlera a aquells que pretinguin emmetzinar i destruir als meus germans, i tu sabràs que el meu nom és Yahvé quan caigui la meva revenja damunt teu.
No l’havia vist encara fins que, de casualitat, amb una amiga la vam trobar fent zàpping pel canal satèl·lit unes setmanes abans de Nadal. Em va realment encantar, la vaig trobar genial i, llavors, vaig idolatrar, finalment, al Gran Tarantino.
Tinc un problema: no sé mai què respondre quan em pregunten la fatídica “què vols ser de gran?”. Bé, potser ara ja la van canviant per “de què treballaràs?”. La cosa està en que la gent no m’entén, em diuen que visc als núvols, que arribarà un dia que em fotré una nata contra el terra que ja veuré…
Us explico: fins fa un temps, la meva idea era convertir-me en empresari. Creia que en tenia fusta i possibilitats d’èxit. Però tot això ho feia des del desconeixement, no coneixia el que realment volia ser: emprenedor. La cosa està en que ma mare o ma àvia, per exemple, no saben què és això de “ser emprenedor”.El DIEC diu que és aquella persona “que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses”. La viquipèdia anglesa ho defineix com “a term applied to the type of personality who is willing to take upon herself or himself a new venture or enterprise and accepts full responsibility for the outcome”. En definitiva: és aquella persona que identifica una oportunitat i organitza els recursos necessaris per tal de posar-la en marxa. Jo vull ser el Martin Varsavsky català: trobar la idea i dur-la a terme, un cop funcioni a per una altra cosa.
Catalunya és país de gent treballadora i molts d’ells són emprenedors. Potser exageraria dient que som la terra del “somni americà” d’Europa, però déu n’hi do. Molts dels nostres pares i avis van treballar en fàbriques o, fins i tot, eren o són petits empresaris, amb la botigueta de tota la vida. Això crec que és quelcom que hem de seguir i hem de d’ampliar exponencialment, fent créixer el valor empresarial nacional i personal dels nostres professionals. Nosaltres no ens direm ni John ni Charlie, sino que Joan o Carles i no per això serem pitjors. Catalunya és una planta enmig d’un desert i ningú sembla saber d’on ha sortit. Innovació i risc són paraules molt presents en el nostre dia a dia. Catalunya és moderna, creativa i adaptable. Té molta fusta per cremar i, en molts àmbits, la sap administrar bé. Un d’aquests camps és la tecnologia. Tenim grans empreses i grans productes que a nivell internacional són molt més valorades i conegudes (i també reconegudes) que per nosaltres mateixos. Un d’aquests productes, l’eyeOS, és del que tracta el capítol d’aquesta setmana de Balzac.tv. Dos nois joves estan revolucionant el món de la informàtica des d’Olesa de Montserrat i la gran Gina Tost els ha entrevistat.
Ja puc afegir dos referents més a la meva esqüeta llista d’adoracions. A part d’Hector Milla, responsable de Balzac.tv, és clar.
Ja està, ja l’he cagada. Abans de cobrar el primer mes ja he ficat la pota i ara mateix corren per dins del meu cap paraules tan molonguis i esfereïdores (a parts iguals) com “acomiadament” o “expedient de regulació d’ocupació”. Em… un moment: jo sóc becari, no cobro! Bé, tranquils que no em tiraré a la via del tren; ja tinc bastant superat el tema aquest del meu no-sou.
El tema és que la meva millor companya (que casualment també és la pitjor, bàsicament perquè, a part de la jefa, és la única que tinc) ha descobert tot el meu món a internet i, sobretot, aquest bloc. Ara que ja la tenia al pot (sí, al bote) va i veurà com sóc en realitat i li dirà a la jefa i ja veuràs tu: em fotran fora!
Merda! Merda! Merda!
PD: tranquils que no passa res, com a mínim mentre ens portem bé, que suposo que serà fins que ens veiem cada dia. Fins llavors a viure, oye!
Ara entenc que les parelles que porten un cert temps convivint tinguin por de caure en la tan temuda rutina. A mi m’està passant això amb els Rodalies tot i que només porto uns mesos agafant-lo un parell de cops al dia.
Ara el que s’està convertint en rutina són “las incidencias y arrollamientos”. Cada dia m’estic topant amb un. Potser és que porto mala sort, no ho sé, la veritat. Per si de cas, si creieu que estic viatjant en tren, no us poseu davant d’un Rodalies; la resta de línies, tranquils que les uso poques vegades l’any.
M’he adonat que des de fa uns dies estem patint el fred a totes les parts dels nostres cossos. Com diria aquell: “a casa ja hem venut la Black & Decker”. A les 8 arribo a l’estació amb la cara glaçada i ben vermella, irritada per l’aire gelat. Jo quan deia que m’agradava el fred tampoc és que em referís a això, així que si en Tomàs Molina m’està escoltant (sinó en Mauri o en Nadal ja em va bé) que faci alguna cosa amb aquest temps, que una cosa és fred i l’altra viure en una glaçonera. Ah! I es nota que va vindre Maradona a veure el partit del Barça de l’altre dia: es va deixar tota la neu aquí…
També m’he adonat que aquest any nou que tot just estem estrenant hi ha una crisi que la veiem com l’Obama: tots ho veiem per primer cop molt negre.
He trobat un vídeo que vull posar per aquí per donar-li un toc nadalenc al bloc. Amb prou feines he escrit unes quantes entrades durant aquestes festes, les primeres que conixiuejo amb tots vosaltres, i voldria que quedés una mínima constància del Nadal al bloc.
Nadal és estar en família, en cantar cançons antigues i tot barrejat amb una mica de nyonyeria i mal gust. Per més que t’hi matis no l’hi podràs treure, així que caldrà aprendre a conviure-hi. Al vídeo hi és tot present: una mare i una filla cantant, a finals dels vuitanta o principis dels noranta en un canal de televisió cristià, una cançó antiga, nyonya i vestides amb el mal gust amb que ens obsequia els temps passats encara no prou passats. Jo ja pateixo per quan tornin a posar-se de moda la roba dels anys noranta…
La tarda/nit de diumenge és el pitjor invent de la història. Què pot fer un grup d’amics (digues-li amics, digues-li coneguts, digues-li saludats…) per sobreviure’l amb, posa-li, dignitat? Anar a sopar, anar a prendre alguna cosa, cantar pel carrer davant d’una càmera, xerrar amb la gent coneguda al carrer i, per què no, fer una mica de jardineria.
Això és ben bé el que vam fer diumenge passat uns quants (pocs) penjats. Vam intentar plantar un arbre al mig de la carretera en un bonic (per posar-li un adjectiu a l’atzar) carrer del centre de Badalona. En el nostre intent un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra ens va pillar de ple i vam haver de sortir cames ajudeu-me cap allà on vam poder. Al final ningú, ni tan sols l’arbre, que havia estat arrencat pels forts aires huracanats que van assotar la ciutat hores o, fins i tot, dies abans, van resultar ni detinguts ni ferits. O no gaire.
Avui la vuitena entrada de recomanació amb una cançó que, crec, amplia una mica l’espectre de melodies de les anteriors. En aquest cas es tracta de la cançó “En la que el Bernat se’t troba” que pertany a “Els millors professors europeus” el disc de debut de Manel, un grup nou amb un aire diferent de les últimes propostes ja que la seva principal novetat són les seves melodies que, a diferència de les remescles i mestissatges que estem acostumant-nos a trobar en les novetats musicals, són molt senzilles però plenes de paraules innocents que expressen idees i situacions idiotes i simplistes però que li donen molta gràcia al grup i a les seves creacions.
Fa un mes, aproximadament que vaig descobrir-los, però no els vaig fer gaire cas. Ha estat avui que m’ha donat a escoltar-los un altre cop perque he trobat un enllaç a una cançó seva i al seu videclip i m’ha cridat l’atenció, cosa que no havien aconseguit la primera vegada.
Amb tots vosaltres, Manel i “En la que el Bernat se’t troba”:
Quan érem petits no podiem suportar que ens deixéssin fora dels grupets d’amics que anaven a jugar amb la pilota o que, com feia jo amb els meus, anaven cantant les cançons de moda d’aquells anys (sí, parlo dels Backstreet boys i companyia) donant voltes pel pati tots agafats en plan hermandad (em fa molta vergonya reconèixer-ho però pitjor ho deuen passar els que anaven amb mi, ara tots seguidors de la música heavy).
Ara, que han anat passant els anys, que ens hem anat fent grans i que hem anat evolucionant (com a persones i, potser fins i tot com a espècie) ens agrada fer coses ben diferents de les de llavors i basem les notres estones, per exemple, a internet. És aquí on hem traslladat part d’aquest sentiment de pertinença a un grup, que tot i estar plagat de desconeguts, els considerem, en segons quins casos, amics o confessors.
Últimament s’està posant molt de moda la filosofia 2.0 i cada cop són més les webs que es basen en ella. Les nombroses xarxes socials que campen per internet són on ens trobem amb els amics i ciberamics i compartim experiències i punts de vista. Les teves xarxes acostumen a fer-se cada vegada més i més grans a mida que hi vas afegint la gent que coneixes, com en el cas del famós Facebook (a casa, Carallibre), o quan trobes a gent que en 140 caràcters pot formular frases sobre temes interessants al cada cop més usat Twitter. És per això mateix que agrada veure com va pujant el nombre de gent que et segueix i que et replica i es creen converses interrelacionades amb tot de gent que potser abans ni tan sols sabies que existien. També és per això que no agrada que algú et deixi de seguir. Si pots aconseguir veure qui és la persona que t’ha desfollowejat pots mesurar la importància que té aquesta pèrdua, és a dir, si et deixa de seguir un d’aquests que va afegint a tothom per tal de tindre només un número ben gran de twitterus a qui seguir per intentar de captar a algun i tindre un bon grapadet de seguidors o si és un contacte real. En el primer cas, d’acord, tindras a molta gent però el més important no és la quantitat que tens, sino la qualitat dels que tens i, la qualitat s’aconsegueix amb el segon cas. Llavors és quan sap greu perdre algú ja que demostra que no estàs oferint prou nivell o vés a saber. Hi ha alguns que, fins i tot s’ho prenen més a pit. Esperem que no evolucioni cap a una malaltia o fòbia o… el que sigui. No deu ser gaire gratificant haver d’anar al metge del CAP per demanar-li ajuda per superar que en @ferranbdn o qui sigui ja no és follower teu.
Avui una cançó en anglès d’aquesta nova fornada de cantants que ens està servint el Regne Unit. Es diu Adele i la podeu conèixer per haver posat la seva cançó Tired a un anunci de la cervesera Heineken. La recomanació d’avui també us sonarà ja que és la sintonia del programa “Hora Q” que, de dilluns a dijous, s’emet per TV3 cada nit. Wish you like it!
Actualització: Sembla que no s’havia posat la cançó. Fent clic aqui podreu escoltar-la.
